IMPRESIONANTE LISTA DE LOS ASESINADOS EN CATALUÑA ENTRE JULIO DE 1936 Y ENERO DE 1939.

IMPRESIONANTE LISTA DE LOS ASESINADOS EN CATALUÑA ENTRE JULIO DE 1936 Y ENERO DE 1939.

A pesar de la instrumentación por parte del régimen franquista de las víctimas de la represión revolucionaria en la retaguardia republicana y de las exageradas valoraciones que proyectó, los últimos estudios han estimado en 8.148 personas el número de asesinatos producidos en Cataluña durante este periodo. De estos, más de 2.000 fueron eclesiásticos, de los cuales unos 1.190 eran curas, unos 795 religiosos regulares y 50 monjas.

Según fuentes de la Generalidad de Cataluña, la cifra total de víctimas entre julio de 1936 y febrero de 1939 fue de 8.352, mientras que sólo entre julio y septiembre, el periodo más duro de la represión el número de personas asesinadas fue de 4.682.

Según esta misma fuente, la pertenencia de estas personas era: Religiosos: 2.441; Liga Regionalista: 281;  Carlistas: 1.199; CEDA: 213; Falange: 108; Renovación Española: 70; Acción Ciudadana: 117; Unión Patriótica: 36; Sindicato Libre: 110; Federación de Jóvenes Cristianos: 18; Otros: 34

LISTADO POR PROVINCIAS Y ORDEN ALFABÉTICO

Josep Pla viu "Un amor al Canadell"

Josep Pla viu "Un amor al Canadell", als anys trenta, amb la suïssa alemanya Lílian Hirsch d'origen jueu. Igual que la meva dona Règula Pfeiffer, a qui commou la història, potser massa platònica. A mi m'inquieta que surti tant de text retallat de Pla amb l'avís del meu pare, l'editor Josep Vergés Matas i traductor del francès original: "La traducció d'aquesta correspondència íntima exposa el traductor a vorejar el ridícul. Hi ha mots que només es poden dir en veu baixa o a cau d'orella. Voldria no haver traspassat el límit de discreció permesa". El meu pare era tan primmirat que m'entren dubtes sobre el platonisme planià.
Això dic al catedràtic Xavier Pla de la Universitat de Girona, que m'escriu per saber si sé alguna cosa més d'aquesta història. M'explica que la Biblioteca de Catalunya té els originals, així que passo el matí sota els arcs gòtics de l'Antic Hospital. El meu pare publica un "amor literari" com ell vol, però toca poca cosa. El romàntic francès de Pla queda en un eixut català. Perdem el fil que la dona sueca de Pla, Adi Enberg, no vol la separació: "Dóna'm un consell, estimada Lílian, dóna'm un consell si no vols que em torni boig". La íntimat queda rebaixada: un "je t'aime tellement" de Pla no apareix, "faire plaisir" és fer-te feliç, "valet de chambre" un mer criat, "maillot" samarra i "coulottes" pantalons. Primmirat, però la retallada principal no la fa el meu pare.
Lílian tenia més cartes com escriu al meu pare: "M'adono que falten moltes cartes. L'11 de novembre 32 escric per exemple a J.P. que havia rebut 24 cartes d'ell i encara me n'escriuria 9 o 12 més i 9 postals també". 
Per equilibrar la meitat de cartes de Pla publicades, el meu pare li demana que en tregui cinc seves. Parlen de trobar-se a Roma, als prats suïssos, al mas ("sóc forta i sé estimar") o una darrera carta demanant si no escriu perquè està enfadat amb ella ("fed-up"). La més reveladora parla del seu nou marit italià: "Voldria passar-hi tot l'estiu (a Aigua Xelida, en terrenys de Pla) -i no exactament sola-. Els italians són terribles perquè són tan gelosos". El marit italià és l'origen de la censura de l'amor no tan platònic de Pla. Lílian només va entregar fotocòpies, tot i insistir el meu pare que necessita els originals, i es veu l'estripada. La passió inicial de Pla es converteix en exercici literari a mida que redacta la carta. Pla no volia publicar la correspondència. Suposo que la voldria sencera i honesta o res. Ens queda un retrat desdibuixat de la seva sensualitat. No sabem ni si va anar a Zuric, tot i que publica un article a Destino el 1942 molt detallat que ja he comentat al Diari de Girona (9 juliol 2011).
Xavier Pla vol saber qui havia donat les cartes al meu pare de "manera sorprenent i que algun dia explicaré". El meu pare diu a Lílian que és "una vella coneguda". Lílian contesta: "Estic enormement sorpresa i contenta que una vella amiga (com dieu) hagi guardat les meves cartes". Però quan vol més: "Qui ha enviat el paquet de cartes, estic encuriosida", no té resposta. Els meus cinc cèntims és que no fou el cosí Mineu, amic del meu pare, que les hagués donat directament a la cosina suïssa. El fet que sigui una dona explica la curiosa retallada del meu pare quan Pla escriu: "Espero que passi per aquí la meva germana Rosa per parlar de tu". Dins el món primmirat del Canadell, on tothom es coneix, calia un aliat íntim per tenir un amor no tan platònic.

Adi La Mujer de Josep Pla y ADI ENBERG

Josep Pla y Adi Enberg tuvieron una hija. Casi todo se desconoce de ella: su edad, el lugar donde nació, incluso si está viva o muerta. Nadie en el entorno familiar, amistoso y profesional más directo del escritor ampurdanés declara haber conocido esta circunstancia. Sólo dos personas estaban al corriente del caso. Sólo uno de ellos vive: es abogado y vive y ejerce en Barcelona.

Este notario fue el hombre que a finales de los años sesenta y por mediación del propio Noguera recibió de Pla un encargo profesional sorprendente: viajar cíclicamente a Suiza para depositar en la cuenta corriente de una tal señora Enberg determinadas cantidades de dinero. Pla dio a su intermediario pocos detalles, pero fundamentales, de aquélla a la que llamaba Rose: era hija suya y de Adi y había llegado el momento -ante la cercanía de la vejez- de ocuparse de ella y de asegurar su futuro económico.Ese hombre, con el que EL PAÍS ha mantenido una docena de entrevistas y que ha solicitado, por el momento, el mantenimiento del anonimato, hizo, entre finales de los sesenta y principios de los setenta, varios viajes a Zúrich y a Zug, una población próxima a la ciudad principal de la Suiza alemana. En casi todos ellos vio y habló con la hija de Pla. Ella tenía conciencia plena de ser la hija del escritor. En alguno de esos encuentros estuvo también presente su madre, Adi Enberg. Los viajes se acabaron en un año indeterminado de principios de la década de los setenta, cuando Pla decidió conceder a su hija una importante cantidad de dinero, que juzgó suficiente para que ella pudiera vivir sin aprietos el resto de su vida. No consta, sin embargo, que el escritor reconociera oficialmente su paternidad.De tota la colònia catalana, l’Adi va encantar-se amb un jove escriptor, Josep, de nom, quatre anys més gran, però que ja havia consolidat la seva feina de corresponsal de diaris catalans.  Ben aviat se’ls veia junts amb converses llargues. La tasca periodística del Josep, però, els va separar. Primer va ser un viatge a Ginebra, seu de la Societat de Nacions i després junt amb un amic d’Olot, en Josep va fer un llarg viatge per Europa, mig turístic però fonamental per un corresponsal polític. Com també, la seva estada a Anglaterra, per dominar l’anglès: aspirava a una corresponsalia als Estats Units. Des d’Anglaterra, el Josep també considera que, als seus trenta anys, era cosa d’estabilitzar les seves relacions amb l’Adi i li va escriure en aquest sentit.

El retorn del Josep a París significa l’acostament definitiu amb l’Adi i el goig  d’anar a viure junts; de fet ell ja tenia trenta anys. El 21 de febrer de 1927, el Josep i l’Adi es casen, sembla que pel civil, i a París, i és notícia que s’esbomba per tot el món intel·lectual barceloní, ja que el Josep ja havia publicat diversos llibres de gran èxit. Van tenir un contacte lògic amb les famílies i després van passar una temporada llarga a Còrsega. Van ser uns dies d’amor i felicitat.

La vida de la parella va transcórrer per tot Europa i l’Adi era una magnífica companya en l’ajuda del Josep escriptor –eren anys de gran producció literària, a més de les corresponsalies- però no estava preparada per portar una llar. Tanmateix, la parella no parava de viatjar per tot Europa. Passaven part dels estius a la Costa Brava, en una casa que havien llogat prop de Calella.

I a la Costa Brava els va agafar el Cop d’Estat de Franco i amb alguns avisos directes contra en Josep per part d’incontrolats… La cosa es va posar difícil i van baixar a Barcelona on el pare de l’Adi, el cònsol noruec, els va preparar documentació per poder salpar de Barcelona en direcció a Gènova. Van desembarcar i allà mateix, en el moll de Gènova, es van separar per sempre mé